Follow by Email

diumenge, 28 de setembre de 2014

Malàisia - Ascensió al Mount Kinabalu 4.095 metres.

Avui trenquem amb la línia habitual i és el nostre fill Oriol qui escriu al blog, relatant l’ascensió que va fer el passat juliol al Mount Kinabalu:

Aquest estiu he estat treballant 10 setmanes a Malàisia. Una experiència increïble que m’ha permès entendre millor una cultura diferent a la nostra i viatjar amunt i avall, sense parar. Kuala Lumpur és sens dubte un dels hubs del Sud Est Asiàtic i una ubicació fantàstica per a visitar Singapur, Tailàndia, Myanmar (antiga Birmània), Indonèsia, Laos, Vietnam i molts d’altres indrets. 

Avui em centraré en l’ascensió al Mount Kinabalu, a l’illa de Borneo (Part Est de Malàsia), que vaig fer amb l’Adrià Villarroya, un dels meus amics de tota la vida que està vivint a Jakarta (Indonèsia).

El Mount Kinabalu és la muntanya més alta del Sud Est Asiàtic i sense dubte, una de les parades obligades d’aquells que estimem la muntanya. Hi ha moltes opcions disponibles, però nosaltres vam escollir la més utilitzada: ascensió en 2 dies, dormida 1 nit al refugi.

Tot comença ben d’hora al matí, quan un taxi ens recull a la ciutat de Kota Kinabalu a les 6am. Ens esperen 2 hores per una bonica carretera fins al peu del Mount Kinabalu National Park, on ens registrem, esmorzem i coneixem el nostre guia, necessari per a que et deixin fer l’ascensió.

Després dels tràmits, a les 8:30am ens posem a caminar. Sortim de 1866 m d’altitud amb l’objectiu d’arribar a l’hora de dinar al refugi, on dinarem, soparem i passarem la nit. El refugi està aproximadament a 3270 metres i ens separen 6kms de camí.


Amb el nostre guia, de camí cap refugi. Mal temps però un bon somriure a les nostres cares!

Ens veiem amb forces i ràpid guanyem metres. El temps és fred, molt ennuvolat i una mica plujós. És fàcil ascendir ja que la majoria del camí són escales. Això ho fa fàcil, però alhora no massa vistós. No obstant, sabem que el més bonic del cim és després del refugi i per tant, anem seguint i tirant.

Contra pronòstic a les 12h ens plantem al refugi. El Guia està sorprès de lo bé que hem pujat i al refugi ens diuen que ens hem d’esperar una hora per a registrar-nos. Aprofitem per fer fotos, descansar i prendre un te calent. 


Amb l’Adri, al Refugi del Mount Kinabalu on passerem la nit (3272 metres)

El refugi ja està ple de gent que ha intentat fer el cim aquell mateix matí. La veritat és que no sentim massa gent que ho hagi aconseguit, ja que el temps és dolent, la visibilitat limitada i els guies han aconsellat que només els més experts pugin amunt. Petem la xerrada amb un noi de Califòrnia (tindrà uns 40 anys), amb qui passem una bona estona, explicant-nos que ha deixat la nòvia enrere i quan se n’ha adonat estava a dues hores d’ella. Quin personatge i pobreta ella, que quan arriba li canta les quaranta!!

La tarda al refugi passa ràpid. Dinem molt bé, amb molta varietat de menjar tant asiàtic com més occidental. Ens han assignat una cabanya que està a uns 300 metres del refugi. Allà estarem tranquils...això em penso de moment!! Ben dinat anem a descansar una estona al llit: llibre, manta, te i descans. Això sí que és vida! 


Descansant al Refugi, preparant-nos per l’ascensió de matinada

Cap a les 6pm pugem a sopar al refugi, petem una mica més la xerrada i preparem l’ascensió. Tocarà llevar-nos a les 2am i tindrem 850 metres de desnivell. L’objectiu, si el temps ho permet, és veure sortir el sol a dalt (surt cap a les 6am). Sabem que farà fred i la previsió és de pluja...resem!

Anem a dormir....

A les 2am ens llevem. La nit ha estat molt plujosa però quan sortim del llit, no plou. L’Adri i jo, comentem que seria genial arribar a dalt i veure el sol, però ens conformem amb arribar sense “massa” pluja.

Pugem al refugi on esmorzem de nou. Jo encara estic ple del “tiveri” del dinar i sopar del dia anterior....però qui li diu que no a una bona “llet amb Cola Cao”? Cap a les 2:15am tothom parteix del refugi i comença l’ascensió. Nosaltres, però, ens hem d’esperar ja que el nostre guia s’ha adormit. Tot un campió! Finalment, després de 20 minuts d’espera, apareix. Ens posem la motxilla i comencem l’ascensió.  


 Esmorzant amb l’Adri! Apunt per l’atac al cim!!
La veritat és que la primera mitja hora es fa una mica pesada. El camí és estret, molta escala i ens anem trobant als escaladors que van més lents. És un bon embut. Ens mirem amb l’Adri i acordem començar a avançar. Durant la pròxima hora pràcticament no parem ni per respirar, fins que aconseguim avançar a tothom. A les 4:00am ens plantem a 3750m, on hi ha un pas de control. Al pas hi ha un guarda del parc que decideix si pots fer el cim o no, en funció de la meteorologia i l’hora. Com que arribem els primers i el temps sembla que aguantarà, ens anima a continuar. Estem contents...no sabem el que ens espera 

Poc després, als 3800m, comença una pluja fina. Allò que aquí en diem “Xiri-miri”, amb una boira molt espesa i baixa que no ens deixa veure el camí. Són que comença una corda fixa que ens durà fins al cim. Els darrers 300 metres d’ascensió són de pur granit, molta pendent i les cordes ens ajuden, especialment per la pluja fina. Si no plou, la dificultat és mitjana-baixa, com qualsevol 3000 del Pirineu de nivell mitjà. 

La temperatura segueix baixant, ja estem a sota cero però no neva ja que el clima a Malàisia és extremadament humit. L’Adri i jo seguim tirant, sense parar, ajudant-nos amb la corda, fins a fer cim. Són les 5am, queda una hora perquè en teoria surti el sol però clarament, no estarem de sort. No veiem a un pam!! L’alegria és immensa, és el meu primer 4000 i compartir-lo amb un amic de tota la vida és increïble. Tinc un moment de record cap a casa i sí, recordo la veu dels pares dient: “Va, treu la senyera que hem de fer la foto!”, un gest repetit i repetit tantes i tantes vegades al Pirineu.


A 4095 metres, palats de fred!! Quina alegria!!

Però la cara de felicitat de l’Adri encara no mostra el que està apunt de caure’ns al damunt. Al cap de 5 minuts de fer cim, quan encara estem a dalt amb la senyera, es posa a ploure com si no hi hagués un demà. Una d’aquella tormentes de veritat i que no vols que t’agafi a dalt de la muntanya. Els pares sempre m’han dit, “si sents tronar, tira cap avall ràpid”...però sense visibilitat i amb pluja sobre les pendents de granit, el consell no serveix de massa.

Comencem a baixar. De camí ens anem trobant a valents que volen tirar amunt i els hi diem que no val la pena. Està plovent molt i cascades literals d’aigua passen pel nostre costat i ens cobreixen literalment fins al genoll. No ho passem bé. Ens queden 2 hores llargues de camí fins al refugi, la visibilitat és molt dolenta, fa molt fred i plou molt. Si això no fos prou, jo he comès un error de principiant. Un d’aquells que amb els pares no hagués comès: no vaig ben equipat. Porto 4 capes, l’última impermeable del North Face, però de fa força anys. No és el mateix, clarament. Després de 10 minuts de descens ja baix tot calat i estic per “poques històries”. Vull estar al refugi i beurem un bon te calent...però no podem córrer, rellisca molt.

Durant el camí, m’enrecordo de nou dels de casa. Penso en quins consells em donarien i els intento seguir. “Camina a poc a poc, agafa’t a la corda fixa i si caus, para’t ràpid amb els peus abans d’agafar velocitat”. L’utilizo bastant aquest últim, ja que almenys caic 5 vegades. 

Finalment arribem al pas de control. Un grup de més de 50 persones s’espera aixopluc. Nosaltres tirem avall, jo vaig calat i sé que és clau treure’m la roba el més aviat possible. Una hora després arribem al refugi. Som els primers i tot just els guardes es lleven (són les 7am i ja hem estat a 4000 metres, bona feina!!!)

Ràpidament demanem mantes i tovalloles i anem cap a la cabanya. Allà ens treiem la roba xopa i ens tapem. Amb l’ajuda del te calent que l’Adri em va a buscar al refugi i paciència, poc a poc, guanyo temperatura. Pujo dels 35 graus als 37 amb poc més de 3 hores, tapat fins a dalt. Sembla que m’he recuperat i en bona part gràcies a l’Adri!

A les 10am para de ploure i amb el guia decidim que és el moment de baixar. No tenim roba seca, així que passarem fred, però almenys no plou i s’està obrint. El pitjor ja ha passat. En poc menys de 3 hores som a baix, de nou al peu del Parc Nacional.

Hem aconseguit el primer 4000 de les nostres vides, patint però l’hem fet. Hem recordat allò de que amb la muntanya no s’hi juga i cal anar-hi preparats i n’hem tret una lliçó: Al Kota Kinabalu hi plou molt!!


Feliç en la baixada!!! Ja ho hem aconseguit!!!!

Malgrat l’experiència, si teniu l’oportunitat de fer un viatge al Sud Est Asiàtic, us el recomano. Si fa bon temps, és un cim amb unes vistes i sortida de sol espectacular i sinó, sempre podreu dir que heu estat al cim més alt de la regió, que sempre és una experiència!!

Us deixo amb quatre consells bàsics per si us decidiu:

- Per ascendir al Kota Kinabalu cal disposar de permís i guia. Hi ha vàries opcions, però si esteu en bona forma, recomanem fer-ho en 1 nit i dos dies (com vam fer nosaltres)
- Cada dia, només 150 persones poden pujar a dalt. Per adquirir el permís, es pot fer per internet o directament a la ciutat de Kota Kinabalu (molts hotels, hostals, taxistes i agències de turisme ho ofereixen). Nosaltres recomanem clarament fer-ho amb aquesta segona opció. Per Internet s’acaba pagant entre un 30%-60% més.

- Si compreu a la ciutat, el preu hauria d’estar al voltant dels 900 MYR/persona (200 euros), incloent guia, transport, allotjament al refugi i els àpats. Si compreu per web, el preu s’enlaira fins als 1400 MYR fàcilment
- I el més important, agafeu bona roba de muntanya, per a temperatures sota 0 i bona per la pluja!

Molta sort!!

Oriol Fuertes Cabassa

diumenge, 21 de setembre de 2014

Montserrat - Zona Càmping - Via "facilonga" i Matagalls - Montserrat - 21/09/2014

Aquest cap de setmana hem fet una combinació especial, dissabte en Miquel i jo vàrem anar a deixar a la Quima i l'Ita a Coll Fornic ja que elles anaven a fer, un cop més, la Matagalls - Montserrat.

Avui, hem quedat amb el Miquel per anar a escalar i després a recollir a la Quima i l'Ita. Ens hem trobat aviat al cremallera, per poc se'ns ha escapat el cremallera de les 8. Avui que teníem pressa, per un minut , culpa meva, hem sortit a 20 minuts per les 9.

En la darrera conversa, ja hem vist que igual  feríem salat. Anàvem a bon ritme. Nosaltres, però, hem escollit una via senzilla i ràpida. La "Facilonga" de la Zona del Càmping. Aproximació curta i baixada també.


Un cop situats a l'inici de la via, sembla que hi ha molta herba, però a mida que vas pujant hi ha algunes tirades força interessants. 

Els tres primers llargs els fem amb un sol llarg, una mica just amb cordes de 60, en Miquel ha tingut que sortit una mica, però son tres tirades molt senzilles. 

 En Miquel arribant a la 5º reunió. 


Ens anem alternant en les tirades, en Miquel fa molt temps que no escala i necessita anar agafant confiança. Aquesta via li va molt bé. En un parell de llargs ja s'ha posat al dia. Això és com anar en bicicleta que no es perd mai.  

En Miquel progressant pel sisè llarg. 
 Aquest llarg, malgrat no ésser difícil requereix atenció per la qualitat de la roca. Això si, està ben assegurat. 
 A la sisena reunió. 
 Per anar més ràpid sortim per dalt en lloc de baixar en ràpel per la mateixa via. En Miquel plegant les cordes, content després d'un temps sense escalar.
 Aprofitem uns estrangers per demanar-l-s'hi que en facin una foto quan ja estem al camí de Sant Miquel. Aquí, fem una trucada pel mòbil, i ja ens diuen que ens estan esperant a baixa, ja fa una estona que han arribat. Han fet una bona cursa, molt bon horari i han arribat perfectes, com aquell que no ha fet res.

Contentes i satisfetes, i no és per menys. 

Podreu trobar la ressenya que hem tret del bloc ujamaors.


dissabte, 13 de setembre de 2014

Montserrat - La Granota - Que pum que pam - 13-09-2014

Novament hem enfilat cap a Montserrat, com sempre pel cremallera. Ja des de lluny hem vist que a la part de les Magdalenes estava nuvolat, dubtem una mica, però recordem que teníem pendent la via Que pum que pam de la Granota.  No ens ho pensem gaire i pugem en direcció a peu de via.

Fa temps, amb el Xavi havíem fet la Pique Longue, ens va agradar força. La via que anem a fer va pel costat dret i després la creua a la tercera reunió. Aquesta és un xic més dreta i també una mica més difícil. Com el temps no és res de l'altre mon, ja ens va bé.

Foto de la via.

El primer llarg comença amb un pas de 6a, jo ja ho veig tan complicat que ni ho provo,  començo amb un  A0 en les dues primeres assegurances i després seguim pujant amb una escalada vertical, com la via veïna, amb molt bona roca. 

 La primera tirada té uns 25 metres i li posaríem 6a/A0, V+, Vè.
L'Ita entrant a la primera reunió.

El segon llarg és un xic més fàcil IV+, està equipat molt generosament i la llàstima és que només té 15 metres. Es poden empalmar les dues tirades sense problemes. 

Arribant a la segona reunió.
R2: 15 metres IV+.

 Des de la tercera reunió sortirem en vertical però un xic a l'esquerra fins arribar a un petit sostre, d'aquí seguim a l'esquerra fins que pugem recta amunt fins a la tercera reunió.
l'Ita a la segona reunió. 

 l'Ita entrant a la tercera reunió. 
Reunió 3: 25 metres IV+ Vè, IV.
La quarta tirada té un pas difícil a la sortida, per l'Ita és un pel llarg i no acaba de trobar-lo. Ja ho anava a deixar està i uns companys (Ramon i Sílvia del blog els grimparies) li han posat la baga, després ja ho veu diferent i tira amunt sense problemes. 
Reunió 4: 25 metres V+ , V, V+, IV+.

 Baixem amb dos ràpels; el primer fins a la tercera reunió i després un segon fins baix.
Sembla que el temps s'ha aguantat, i hem pogut fer aquesta via que estava amb les pendents.

Via oberta per: M.Millet, M. Gregorio i N. Dalmases 1995
Equipada: amb parabolts i algun espit.
Material: 10 cintes exprés més reunió.

La ressenya la trobareu al blog de l'escalatroncs. Aquí.

Apa a escalar que el mon s'acaba. 



diumenge, 7 de setembre de 2014

L'Estartit Roca Maura - Via del Maño - 06/09/2014

Portem uns dies que ens costa trobar el bon temps. Aquesta setmana havíem quedat per sortir amb el Rafel, feia temps que no ens veiem i això no potser. Varies vies ens havíem passat pel cap, però la previsió, altra cop, no ens era favorable. Cerquem un lloc que al matí doni bon temps, ho trobem La Roca Maura.
 Amb aquesta foto del blog Josepilaura ens situem plenament per on va la via. De fet quan varem fer la Via del Poseidon vàrem veure com feien el darrer llarg de la Via del Maño i ja ens va quedar clar que hi teníem que anar.

El començament de la via està molt ben assenyalat, hi ha un gran pi, i el retol amb el nom. Les vistes sobre Les Illes Medes ens acompanyaran durant tota l'escalada.

El començar la via, ja es veu que la roca serà bona, possiblement amb una mica massa de herba, però normal, després de les darreres pluges.  Els primers passos són drets i bonics fins arribar a una petita balma, que malgrat està ben assegurada i amb bona pressa, no em surt i això que li posen V+/Ae. Fent una petita trampa segueixo vertical fins entrar en una bona bavaresa  V+ per seguir després fins a la reunió un xic més fàcil. R1 35m. V+ Ae.


 l'Ita sortint de la bavaresa.
 En Rafel en el mateix lloc.
 l'Ita ens vol fer una foto plegats a la 1ª reunió i finalment ho aconsegueix. 
Per sortir de la reunió veurem que és una mica expo, però si posem un Camelot del 1, i la cosa ja està millor. Seguim en direcció un diedre balmat que tenim just a sobre nostre, per entrar-hi hi ha un pas que cal tibar força, podem assegurar-lo bé amb un alien groc i després un vermell, un xic més amunt sortim del diedre per anar pel fil de l'aresta, passos verticals i molt bonics, fins arribar un pi, aquí, hem d'anar a l'esquerra a cercar un parabolt i després 1 pitó d'on sortirem recte amunt fins a la reunió. Nosaltres no fem reunió (es veu molt incomoda) i seguim fins a la següent. R2 45 metres. Vè, V+, V, IVº.

 Superant el diedre
 Parant per fer una foto al Rafel i l'Ita
 Aquí la teniu.
 Entrant a la 2ª reunió. 

 En Rafel sortint de la primera reunió. 
 Pas de 6b o Ae, nosaltres optem per fer uns passos d'estreps. 
 Des de la segona reunió sortim a l'esquerra a cercar un curt diedre que ens portarà sota una balma, aquest és el pas clau de la via, el 6B, sembla molt més difícil i ho superem amb un pas d'estreps, sortim per la dreta per tornar a l'esquerra, per unes fissures molt plaents i "disfrutones " que es poden reforçar amb assegurances flotants molt fàcilment.
 Passos de sortida de la via.
 En Rafel al Cim
 El lloc s'ho mereix i ens hi fem fotos tots.
Nosaltres també. 

 i ara si, tots tres contents i acolorats. 

Ressenya original. 

Material: 12 cintes, algunes de llargues, un joc d'aliens i camelots fins 1.
Dificultat obligada: V+

Apa a escalar que el mon s'acaba. 

dilluns, 1 de setembre de 2014

Pirineu - Puigmal 2.913 metres , per Fontalba. 30/08/201

Altre cop posem en marxa el plan b. Quan hem arribat on volíem anar la boira no ens deixava veure el camí, hem fet un tros i hem esperat, però seguia tot completament tapat.
Com que aquesta ja l'havíem previst, pleguem tots els estris d'escalar i enfilem cap a Fontalba per veure si més amunt el temps està millor.
Quan hem arribat a l'aparcament, just la boira semblava que aquesta alçada començava obrir-se. Avui caminarem una mica i gaudirem de l'espectacle de la boira.

La pujada el Puigmal no presenta cap tipus de dificultat, només cal seguir el camí ben marcat fins el cim i en 1hora i 3/4 ja ets a dalt.

 A mida que guanyem alçada, anem deixant la boira als nostres peus, veure la boira com treballa és un espectacle que cal gaudir-lo.

Pel tipus de boira, ja es veu que la tarda hi haurà turmenta. 

Gaudir dels canvis constants és un plaer difícil d'explicar. 

 
Sort que quan mirem amunt la cosa és diferent. 
 Sembla mentida quanta gent pots pujar amb un matí al Puigmal 2.913 metres. 
Ens parem prop d'una hora per gaudir de les vistes. 


La cosa es va complicant i tirem a vall. 


Ja tornem a ser  a la boira i que no la deixarem fins el cotxe. Després va caure una bona turmenta. El plan B, també ens ha agradat força.