Follow by Email

diumenge, 28 de juliol de 2013

Gran Bachimala 3177 metres. 27/07/2013

 Arribar una tarda al Refugi de Viadós, et sembla impossible que tinguem llocs tan bonics en el Pirineu, les darreres pluges han deixat el camps plens de flors. El conjunt de vistes per un moment ens sembla que estem a Suïssa. Tenim la sensació que estem en un paradís. Veure com poc a poc va canviant de colors és un espectacle que cal viure.


 Vista impressionant des de la porta del refugi. 
 Els lliris estan en el seu moment.
 Poc a poc l'ombra va guanyant el sol, però per contrapartida, els cim del Posets i el Espades cada cop agafen uns colors més intensos.
Aquest Refugi està molt ben cuidat, té la facilitat de que hi pots arribar pràcticament amb el cotxe, i és una bona base per fer els cims que l'envoltant. També, és una base per dormir per la gent que fa la volta als refugis que envolten al Posets.
 A les 7 del matí, comencem a caminar, el dia no es presenta tan bo com ens esperàvem, però pensem que poc a poc anirà millorant.
 Anem progressant per la Bal d'Añes Cruzes, el camí és molt bonic, i té unes bones vistes sobre el Posets i bons records de quan el vàrem fer per la Vall del Clots a ple hivern.
 La pujada no és forta i el camí està en molt bon estat, així que anem progressant ràpids.
 Arribats a un punt que el camí fa un xic de baixada, hem de girar completament a l'esquerra per començar la pujada que ens portarà al Collado Señal de Viadós  2.538 metres.
 El coll de la Señal de Viadós mirant amb direcció al Posets.
Un cop arribats al coll, ens trobem amb una colla que han pujat per l'altra vall, ens parem a menjar una mica i ràpidament iniciem una forta pujada fins a trobar una congesta de neu. 
 Malgrat que la congesta és un xic dreta i al matí la neu està dura, ens deixa passar sense problemes, només cal tenir un xic de cura.
 Poc a poc anem guanyant alçada, el dia és fred, el sol ens ha deixat, i ens veiem obligats a posar-nos la roba d'abric.
 Ara anem a cercar l'aresta que tot progressant per mig de pedres, anem guanyant alçada molt ràpidament. A mida que guanyem alçada el vent cada cop és més fort, algunes rafegues et fan perdre l'equilibri. Quan arribem a pocs metres del cim, on hi ha una cresta un xic afilada, el vent és tan fort, que hi ha gent que decideix baixar, sembla una decisió encertada, ja que no hi ha bones vistes, fa molt fred, i tot plegat convida a deixar el cim per un altre dia.
De totes maneres, amb uns que baixen els hi preguntem com està la cresta i ens diuen que malgrat el fent és força fort, encara es pot fer. Doncs som-hi!!
 Foto cim. Gran Bachimala 3.177 metres. Dia fred, marxem ràpidament.
 Durant la baixada, hi ha moments de sol, però ja es veu que s'està carregant molt i ben segur que la tarda hi haurà tempesta. 
 Malgrat que perdem alçada el dia segueix sent fred.
 Una bona vista anant a cercar el coll.
 De tornada la congesta es fa molt millor, la neu està més tova. 
A igual que quan hem pujat, ens tornem a parar al coll, on mengem una mica, ja que encara ens queda un bon desnivell fins el refugi. 
Al nostre darrera ens queda el Cim del Bachimala i la Punta del Sabre.
 Ara baixem per la Montaña d'Es Oriels, és un camí que segueix la carena fins arribar a uns prats on ja podem veure les Granges de Viadós. 
Ja tornem al refugi, però ara no ens hi quedarem, seguirem uns minuts més fins el cotxe. Just quan arribem comencen a caure unes gotes, seria el preludi d'una bona tempesta. 

L'ascensió al Gran Bachimala és una excursió sense grans complicacions, que es desenvolupa per unes valls d'una bellesa extraordinària. Són 1400 metres de desnivell que requereixen està en forma. Només cal tenir cura a la petita cresta en cas de mal temps o de fort vent. 

Quan la calor es fa notar, fer una escapada al Pirineu és un gran encert, si a més escolleixes una vall i un lloc com aquest encara ho és més, i si addicionalment ho fas amb uns bons amics, ben segur que ens en recordarem molt temps. 

Excursió realitzada per: Ita, Manel, María i Marc.

Apa fins a la propera. 

diumenge, 21 de juliol de 2013

Montserrat - Gorro Frigi - Via Fernando Lajarín - 21/07/2013

Ostres, avui la calor es fa notar, tenim clar que hem d'anar a una via a l'ombra, pensem a la Via Òptima del Gorro Frigi. Un cop arribats a peu de via, veiem que hi ha una cordada de tres, avui volem arribar a casa d'hora i no podem esperar, el company que està fent la via Òptima ens diu que la del costat està força bé. 


El primer llarg comença amb un 6ª o Ao, per tal d'anar ràpid vaig fent mig i mig, trams amb lliure i trams amb A0. La tirada és maca. 
 Una bona vista de la Cara del Mico, des de la reunió puc veure unes cordades que estan començant.
 L'Ita arribant a la reunió.
 La segona tirada és de IVº i surt per la dreta, va buscant el terreny més ferm, han posat un parabolt al costat de cara burí.
 El primer llarg de la Via Òptima. 
 Arribant a la segona reunió. 
 La tercera tirada segueix amb lleugera tendència a la dreta, ara no hi ha parabolts i costa una mica de veure els burins. La quarta reunió no està restaurada, veig una reunió a la dreta nova, no sé que fer. Finalment, penso que lo millor es pujar recta entre dues franges de roca dolenta, segueixo fins una alzina, després entro en el bosquet directament i ja veig la reunió, amb parabolts grocs.
 L'Ita puja ràpidament i enfila la darrera tirada, primer és un xic difícil, fa un pas A0 i després es manté vertical i bonic fins el cim.  Sembla que hem sortit per la via Lo tio gos, això d'anar sense ressenya té aquestes coses.

 Ara, amb una mica més de detall podem veure una cordada arribant al cim de la Cara del Mico.
 Foto cim. 
La ressenya l'hem tret del bloc Natura 100%.

Via: Fernando Lajarín
Dificultat obligada : V+
Via oberta per : Manuel Pedro al  Juliol 1990.
Re-equipada per Jordi Brasil i Toni Mateu   2010.

Via recomanable per suportar millor la calor.

Apa, a escalar que el mon s'acaba. 

dissabte, 13 de juliol de 2013

Sant Llorenç - Cavall Bernat - Via Ja-Ro 13/07/2013

Quan fa temps que no escalem a Sant Llorenç sentim una estranya necessitat de tornar-hi, no puc precisar quins són els motius. Possiblement tenim un sentiment especial per l'escola on vàrem començar a escalar. Fa molts anys, vaig fer aquesta via amb el Jepet, i haig de confessar que no puc recordar practicament res de res de la via. Només he recordat uns passos de la primera tirada abans d'entrar a la reunió i el tros d'artificial. El que si que hem recordat, és que just avui, fa 13 anys de la mort del nostre company Jepet,   a ell li hem dedicat aquest escalada, segur que des d'on està ens ha seguit molt acuradament.
La cara sud del Cavall Bernat és la vessant més llarga d'aquesta agulla tan emblemàtica  pels escaladors del Vallés.
Comencem per una variant dels germans Masó, jo tinc la impressió que nosaltres vàrem pujar per l'aresta de l'esquerra fins el replà, després cal superat un petit mur per arribar a un punt que hem de fer un flanqueig a la dreta fins un diedre on abans s'hi podia clavar un pitó, Després tornem a pujar en vertical fins a una lletxa que seguint-la a la dreta ens portarà a la reunió. 35 metres IV, Vé.
L'Ita treballant la primera tirada.
Un  pas estrany abans d'arribar al diedre, possiblement és el pas més difícil d'aquesta tirada,
L'Ita contenta entrant a la primera reunió.
El segon llarg, és molt vertical, però està molt ben equipat, malgrat que la ressenya hi posa 6ª o a Ae, la roca està tota molt trencada i tens que tenir cura d'on t'agafes, nosaltres hem fet alguns passos A0, penso que no cal portar els estreps. Un cop arribat a un gran bloc, trobarem una reunió, nosaltres hem seguit fins d'alt, però potser és millor fer la reunió, ja que així pots veure el segon com puja. Després la roca és més bona i la dificultat baixa.
Acabant el tros de A0.
L'Ita a la primera reunió assegurant atentament. 
Poc abans d'arribar al cim
Malgrat que el dia no acompanya massa, ja que està força encalitjat, des del cim podem veure Montserrat.
Quan ets dalt d'aquesta agulla em passen tants records, tots dos hem recordat el dia que ens vàrem casar que juntament amb el Jepet, de bon matí, vàrem venir a fer aquesta escalada. Va ésser la darrera escalada de solters.
L'Ita contenta baixant el ràpel.
Tornem a casa contents, hem fet una agulla plena de records i de sentiments, ben segur que aviat hi tornarem per alguna altra via.

Arribat a casa, he anat a veure que hi deia en el llibre d'en Josep Barbera i Suqué , Sant Llorenç Pam a Pam, hi ha una breu referència de la via i dels autors; J. Vidales i R. Vallribera, però també fa referència a la bibliografia d'aquesta descripció i parla del Butlletí de la UES, nº 45 de l'any 1977. He tingut curiositat i he anat a l'estantaria, on encara guardo tots els butlletins i he trobat un article que és diu "Escalades a Sant Llorenç del Munt", resulta que era meu. No cal que us digui que m'ha fet molta il·lusió.

Pels que us agrada Sant Llorenç no us perdeu aquesta via.

La ressenya l'hem tret de la web Santllors, és del germans Masó.


dilluns, 8 de juliol de 2013

Montserrat - Cara de Mico - Via Terestel 07/07/2013

Per aquests dies de calor La Cara de Mico és una molt bona alternativa per anar-hi al matí, ja que fins a les 13 hores no hi toca el sol de ple. També és veritat que sempre està un xic ventilada, als vols del migdia sempre hi bufa una brisa agradable.
Aquesta era la quarta vegada que estàvem per aquest indret tan tranquil, ja només ens faltava la Via Terestel, que fent les vies del costat sempre ens havíem mirat. 
Sense dubtes aquesta és la via més bonica d'aquesta agulla, el traçat és d'una lògica tremenda, la roca és immillorable i l'equipament perfecte, tota amb espits i han reforçat algun parabolt a les reunions i en algun pas més exposat. 
 Quan la vaig veure des de La Sentinella l'aresta per on va la via, vaig tenir clar que algun dia hi aniríem.
 L'Ita fa el primer llarg, la primera assegurança està a uns 6 metres de terra, i la via comença entre la X. Sampietro i l'Escalada Virtual. Estem davant d'una placa no massa dreta, IV, on hi ha les assegurances justes i necessàries, 3 espits, 1 parabolt i una savina.  35 metres i reunió sota mateix d'on l'aresta es posa dreta.
Arribant a la 1ª Reunió.

 Les agulles que ens envolten són de les més  emblemàtiques de la zona de la Plantació.  
 Encara estem a l'ombra quan comencem el 2on llarg. Des de sota ja es veu que serà vertical, però a mida que vas pujant vas veien que cada cop és més dret, fins arribar un punt que extraploma. Sembla impossible que hi hagi una roca d'aquesta qualitat i que la naturalesa hagi posat les presses amb aquesta precisió. En A.G. Picazo va fer una obra d'art en aquest llarg.

 La via es va deixant fer fins que arribes a un lloc on hi ha un parabol amb un  mellon, just abans del pitó. Aquí costa trobar-li el pas, després superat aquest pas arribes a un bon pitó, jo aquí m'he encallat, m'ha costat molt trobar les presses de sortir, tenia clar que tenia que anar a l'esquerra, un xic més amunt veia unes bones presses, però fins a la tercera no he trobat el pas, després uns passos més i ja entrem a la reunió. 45metres V+, 6b, Vè.  Per mi obligat és 6ª.
 L'ita s'ho anat fent molt bé, només ha tingut que parar-se en el pitó, també li ha costat trobar el pas.
 L'Ita gaudint del segon llarg entre sol i ombra. 
 El darrer llarg també està molt ben trobat, primer sortim vertical un xic a l'esquerra fins arribar a 2 ponts de roca junts. (caldria canviar les bagues) i desprès seguir vertical amb una escalada plaent. La darrera part anirem just en diagonal a la dreta per passar la boleta final i entrar a la reunió, sota mateix del cim.
 L'Ita en plena tirada.
 Arribant al cim.

La darrera reunió. 

Una via curta, però intensa, amb un itinerari excel·lent, una roca extraordinària, i en equipament com cal. Tot plegat fa molt interessant perdés per aquesta zona. No us la deixeu perdre.

La ressenya la trobareu al blog de l'escalatroncs.
Material: 12 exprés i bagues de reunió.

Apa a escalar que el mon s'acaba.