dimarts, 31 de juliol del 2012

Montserrat - Magdalena Inferior - Via Sebastià-Patiño - 31-07-2012

Abans de marxar de vacances, aprofitem unes hores per anar a fer la via Sebastià-Patiño a la Magdalena Inferior. 
Avui portem dos objectius; fer una via que no hem fet i veure de recordar exactament per on anava la segona tirada de la Magdalena Inferior. Mentrestant feia la segona tirada de la Sebastià - Patiño m'he mirat els merlets que posàvem mentre fèiem la Mingo Arenas. 
Realment, he arribat a la conclusió que la Via que hi faltava li hauríem de canviar el nom, i posar-li la via que hi sobrava, ja que en una gran part del segon llarg es solapa amb la Mingo Arenas, deixant-la sense sentit repetir-la. 
Val a dir, que això només passa en el segon llarg, el primer té espai sobrat entre les dues vies que l'envolten.

 Quan veiem la paret de la Magdalena Inferior al tomba del camí que ens porta a Sant Jeroni, ja ens venen ganes d'escalar-la, té un  atractiu especial; verticalitat, bona roca, i tot això ens assegura una escalada plaent.

L'Ita comença el primer llarg. Inicialment la roca és poc agraïda, està afinada per l'aigua, però passats les dues primeres assegurances la cosa fa un canvi important, es converteix amb una escalada divertida, superant petits ressalts verticals. Quan l'Ita arriba a la reunió (amb dos espits iguals als de la via) decideix seguir fins a la reunió de la Mingo Arenas que ha està re-equipada, així fent una tirada més llarga.  
 En Manel pujant el segon llarg.
 Restes de la 1ª reunió de la Mingo Arenas.
El segon llarg, com ho fet nosaltres, té una sortida vertical però amb un còdols com caps de criatura, fet que la fa divertida i plaent. Val a dir que no s'han passat amb les assegurances, fet que t'obliga a escalar.
 Mentre vaig pujant, no paro d'anar mirant per on anava la Mingo Arenas, ho veig clar, recordo perfectament el merlets, i també les sensacions que et donava aquest llarg, et semblava que estaves perdut en una gran paret i poc a poc anaves trobant el desllorigador. Ara això ja ha passat a millor vida....
 L'Ita gaudint del segon llarg.
 El tercer llarg no té cap dificultat especial i està ple d'assegurances d'un munt de vies, però el que si que t'agrada és arribar el cim, les vistes sempre et deixen una mica impressionat.
 Un ràpel i capa casa.
He aprofitat per situar les diferents vies que pugen per aquesta cara. 

Apa a escalar que el mon s'acaba!!!

diumenge, 29 de juliol del 2012

Montserrat - Magdalena Superior - Via Mingo Arenas-29-07-2012

A finals del mes de juliol del 1972, després d'unes vacances frustrades per problemes familiars del meu company, vaig pujar a Montserrat tot sol, vaig anar a buscar a la Ita que estava de vacances amb la família a Montserrat, érem molt joves, 15 i 16 anys, encara no sortíem plegats, havíem fet alguna escalada amb altres companys, però junts i sols encara no havíem fet cap via. Jo havia fet aquesta via el mes de maig amb un altre company, en tenia un molt bon record, escalada difícil però molt franca. Tot un repte per anar junts.    
 Avui, 40 anys més tard, tornem a repetir la mateixa via, ho fem acompanyats d'un gran amic, en Rafel. Quantes coses han canviat; estem casats, tenim dos fills que són una joia, i aviat serem avis. Ostres, en aquesta escalada varem canviar les nostres vides. (ressenya facilitada per en Lete).
Després, hem repetit aquesta via en diverses ocasions, però amb les noves obertures l'havíem deixat de banda.
L'Ita també vol formar part d'aquesta repetició i fa el primer llarg, intenta anar per on anava i deixant a banda els parabols verds. La reunió està a la segona franja, al costat d'un gran bloc.
 En Rafel i l'Ita a la primera reunió.
 El segon llarg és una passada, primer cal pujar fins un pitó (una U trencada) després veurem just al vell mig de l'aresta un còdol que sobresurt, cal anar a cercar-lo i llaçar-lo, és un bon merlet. Cal seguir recta, fins una flor de pitons. La roca és molt franca. Aquí es posa una mica dret fins arribar ala reunió. Actualment, està reequipada amb dos espits , hi ha 3 burils més.
 La flor de pitons del segon llarg. 40 anys després segueixen al mateix lloc. 
 En Manel arribant a la segona reunió.

L'equipament de l'època, bé, la cinta és molt més moderna.

 En Rafel i l'Ita a la primera reunió.

 En Rafel entrant a la 2ª reunió. 
 Dues coses no han canviat amb el temps, les marietes que sempre trobem aquesta segona reunió i les formigues de l'arbre de la 3ª reunió. Ben segur, que ja són altres generacions...
 En Rafel va el tercer llarg, el de les canaletes, surt a l'esquerra fins situar-se sota de la primera canaleta on hi ha un bon pitó, després cal canviar de canaleta on trobarem un segon pitó, seguim pujant vertical fins una sabina on podem pujar una bona assegurança que ens assegurarà en flanqueig fins a la tercera canaleta. Aquest darrera part, caldrà tenir cura amb la roca. També és pot reforçar amb un alien groc i un de vermell. Llarg impressionant si ens situem a l'època, cordes de cànem, espardenyes d'espart, i encordats a la cintura.
 Entrant a la 3ª reunió. 

 En Rafel i l'Ita contents a la tercera reunió, mentrestant jo estava pujant la darrera tirada,
El quart llarg era el que tenia més mite en aquella època, només hi havia la possibilitat de posar dos pitons, avui està reforçada amb alguns espits. Des de la reunió cal sortir a l'esquerra fins a l'aresta, després progressarem vertical per la placa, trobarem un pitó una mica a la dreta, després veureu a l'esquerra un sostret roig, abans si podia clava a sota una U, així, després seguíem vertical amb un xic a l'esquerra, superar aquest sostret era el pas més difícil de la via, un cop superat, un bon respiro i fins d'alt. Actualment, els espits et portem una mica més a la dreta, certament és un xic més fàcil i el compromís no és el mateix. Tot i així, ara està molt millor, fa un temps aquest tram estava sobre equipat, i li treia mèrit als primers escaladors.
 En Rafel fent el darrer llarg.
 L'Ita contenta arribant d'alt.
 En Rafel agafat en un còdol impressionant dels darrers metres.
 En Rafel i l'Ita al cim.
 40 anys després ens abracem a dalt d'aquest cim, estem contens i satisfets, ens ha fet molta il·lusió recordar aquella ascensió tan important per nosaltres. 
El material ha canviat; peus de gat en lloc de les típiques cletes, talabard en lloc de la corda directa a la cintura, també anem amb dues cordes i aquella època anàvem amb una, la butxaca no donava per més.
 Tots tres a d'alt del cim, ens ha agradat molt compartir aquesta escalada amb un gran amic com el Rafel.

Deixant a banda el sentimentalisme personal que representa per nosaltres aquesta via, penso que és una gran via, que s'ha de fer, està suficientment equipada per repetir-la sense problemes. No us la deixeu perdre.

Apa a escalar que el mon s'acaba.

dimarts, 24 de juliol del 2012

Montseny - Matagalls - 24-07-2012

Hem dormit a Sant Marçal, no a l'hotel de la cadena Husa, hem dormit a la furgo. Hem vingut aquí fugint de la calor i ho hem encertat, hem dormit força frescos. La nostra intenció era anar a Les Agudes a fer una via, però al sortir al matí veiem que està completament tapat. Parlem una mica, i ràpidament ens hem posat d'acord, com sembla que direcció al Matagalls la boira no es tan baixa, decidim pujar-hi.
 Quan comencem encara es veu algun raig de sol que fan més atractiu aquest jardí tan impressionant.
 El camí està molt ben senyalat, es nota que és un parc natural, i sense problemes anem pujant tot recordant que quan tenia 12 anys hi havia baixat, i com havia canviat tot, els camins estan molt més fressats de tanta gent que hi puja, el coll de Sant Marçal està tot asfaltat, la masia és un hotel, però per sort la bellesa dels arbres que ens acompanyen en aquesta pujada segueixen sent espectaculars. També estem de sort, durant la pujada no ens hem trobat a ningú. 
Quan s'acaba el bosc ja ens envolta la boira, que hi farem, el Matagalls amb boira també té el seu atractiu.
 Res no ha canviat la gran creu segueix al mateix lloc i el vers d'en Jacint Verdaguer també.  
 Abans de baixar, ens fem una foto del cim, no es veu gran cosa, però és allò que ens agrada tenir un record.
 Avui, en lloc de deixar-vos la ressenya de la via, us deixo un  parell de fotos on es veu l'itinerari. 

Apa, haurem d'esperar una setmana per tornar a escalar.....

diumenge, 15 de juliol del 2012

Montserrat - Mirador de Sant Joan - Via Josep Barberà i Suqué.

Avui hem escollit una zona tranquil·la de Montserrat, hem pensat que faria calor i hem anat a una cara Oest, La Via Josep Barberà i Suqué  oberta del germans Masó. Ja coneixíem el lloc perquè havíem fet la via d'en Guillem Arias que va l'esquerra d'aquesta.

Hem pujat pel camí més còmode, el del funicular de Sant Joan, després hem seguit fins l'ermita del mateix nom per agafar el camí que baixa al Pla de la Mònica. Hem deixat aquest camí, quan hem trobat la fita que marca el corriol que ens portarà a peu de via. Hem escollit bé, ja que des de Sant Joan ja no hem vist a ningú i la tranquil·litat és total. 
 L'ermita de Sant Joan 

 El primer llarg comença una mica finet, per després seguir per una rampa i un petit ressalt abans d'entrar a la primera reunió. 3 assegurances, IVº i 55 metres.

 El segon llarg, segurament és el més bonic de la via, bona roca, vertical i ben equipat, per tant a gaudir de l'escalada. Hi ha un pas de 6ª que he provat i no m'ha sortit, un  pas Ao i cap problema a seguir fins a la reunió. 35 metres Vº , 6ª, o Ao.
 L'Ita a la primera reunió.
 L'Ita entrant a la 2ª reunió.
 Després segueix una tirada molt fàcil fins a dalt  de la Punta Pam a Pam, que hem de baixar fins on comença la quarta tirada. Aquí veiem l'Ita fent la quarta tirada.
 La quarta tirada comença amb tros finet IV+ per tot seguit perdre verticalitat fins a la reunió; 45 metres IV+ 3 assegurances.
El darrer llarg, cal superar una panxeta amb una tibada d'unes bones presses, és un pas bonic, diuen 6ª però diria que és menys, després uns metres verticals per seguir progressant per un terreny menys vertical i difícil fins la reunió pràcticament al cim. 35 metres V+ , III, IV.  3 assegurances.

 L'Ita fent el darrer llarg, al fons el camí que ens ha portat a peu de via. 
 Des del cim tenim una bona vista a la part dels Gorros i les Magdalenes. 

Via recomanable, sense una dificultat obligada superior al Vº, en un lloc tranquil i sense massa calor.