Follow by Email

diumenge, 31 de juliol de 2011

Montserrat - Serrat de la Pastereta - Viatge Apatxe 31-07-2011

Temps nuvolat, fa molta xafogor, es nota que ahir va ploure i sembla que avui farà lo mateix. Ens hem trobat al Bruc amb el Xavi i anem amb un sòl cotxe cap al Serrat de la Pastereta. Deixem el cotxe a baix de tot, i comencem a pujar, ràpidament ens sorprèn la visió del Frare de Baix del Clot de la Mònica.

Pugem ràpids, però suant com mai, quan estem sota la Pastereta comencem enfilar-nos per un corriol que ens deixarà sota de la canal i d'aquí amb una mica més ja som a peu de via.





Ens trobem una altra cordada que van estan fent la via Anoiram, van una mica perduts, sense ressenya, el primer s'ha passat la reunió, però després el segon la localitza. Mentrestant, nosaltres ens hem encordat i el Xavi comença el primer llarg, IV.


Ara fa un mes, quan amb el Xaví vàrem fer l'Anoiram hi havia una cordada en aquesta via i ens va agradar per la qualitat de la roca i el bon equipament. El segon llarg va pujant de dreta a esquerra, i poc a poc es va complicant, després d'un pas una mica més difícil, la dificultat baixa una mica fins la reunió. Llarg molt bonic i curiós. (V, V+, 6ª, V).


Tercer llarg, vertical, roca excel·lent, molt ben equipat, tot plegat et permet gaudir de l'escalada a tope. (6ª).


Des de la 3ª reunió podem veure com en Xavi i la Ita van pujant plegats.


Quart llarg, per sortir hi posen V+, ho provo per l'esquerra i no surt, ho provo per la dreta i tampoc, em quedo massa baix, sembla més difícil, finalment una mica aquí i una mica allà i aconsegueixo sortir de la reunió, després a mida que vas guanyant alçada la cosa és va suavitzant fins que es converteix amb una rampa.



La sortida de la reunió, jo li posaria 6ª, després V+, V, i III fins a la quarta reunió.


Bé, ja som el 5è llarg, no les tinc totes i deixo la motxilla, començo a pujar, al principi és deixa fer, però després quan va a la dreta es veu vertical i difícil, dubto una mica, i quan començo a flanquejar a la dreta, em quedo sorprès pels bons forats, i segueix així fins la darrera balma, impressionant!!. Aquí em paro altra cop, m'ho miro una mica i veig que cal anar a la dreta per un bon còdol que cal agafar amb oposició, així es surt força bé.


La Ita parada passat el darrer pas, vol fer una foto al Xavi.


El Xavi ja li toca el sol, una tibada més i ja està.



Estem contents, ens ha sortit prou bé, hem gaudit d'una escalada sensacional, ben equipada, ara entenem perquè està de moda. Si encara no l'heu fet, no us la deixeu perdre. La ressenya està feta amb els graus que nosaltres hi hem trobat.
Apa a escalar que el mon s'acaba.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Montserrat - Agulles - La Cadireta - Via Guillem i cia, 24-07-2011

La Cadireta d'Agulles, és una d'aquelles agulles emblemàtiques que qualsevol escalador montserratí té que fer, nosaltres feia temps que hi donàvem voltes per anar-hi, avui ens hem llevat amb l'idea d'anar-hi. Hem marxat no massa d'hora per anar tranquils i fer la via quan li toca l'ombra i així no passar calor. El resultat és que hem pujat amb màniga llarga i hem trobat una cordada que anava davant nostre.
Quan anem caminant pel camí d'agulles i des de lluny podem veure La Cadireta, un es pregunta perquè li varen posar aquest nom, si sembla més una cara d'un mono.





El primer llarg puja per un empotrament que és la via original de l'Anglada-Guillamon, però ara està equipada amb parabolts i amb certa generositat com en tota la via.
Hi ha un pas de V+, però que es deixa fer prou bé, llàstima de la terra que cau de la cordada que portem davant. Una bona col·locació a la roca és de vital importància en aquesta primer llarg.


Hi ha la possibilitat de muntar la reunió un xic més amunt, però després cau més terra i no pots veure el segon com puja, millor fer la reunió a la primera que trobem, còmoda i ben equipada.



Per començar el segon llarg cal pujar per un tros terrós fins a cim del contrafort, després amb un parell o tres de passos en Ao superem una petita balma, després podem seguir progressant en lliure fins a una altra balma que haurem de creuar de dreta a esquerra (reunió opcional molt incomoda) per seguir en 3 passos d'Ae fins la reunió. Aquesta reunió està equipada en burils, però podem agafar un parabolt. A la foto podeu veure la Ita arribant a la reunió.


Amb un parell de passos en Ae, després algun Ao, i finalment IV per una placa força maca fins a la reunió. Reunió que es podia equipar a la dreta molt més còmoda.




La Ita arribant a la tercera reunió.



La darrera tirada cal superar una balma en Ae, i després A0, per comoditat he seguit amb l'estrep. Un cop arribem a la vira, cal seguir-la a la dreta per pujar per la mateixa aresta, especial atenció aquest darrer tram en la qualitat de la roca.



Si, ja som dalt, per fi em fet La Cadireta d'Agulles, ens ha costat uns quants anys, però ha valgut molt la pena.



Des del cim, hem de seguir una cadena fins el ràpel que està molt ben instal·lat.



El primer ràpel és de 30 metres fins un coll al costat mateix del bloc encaixat.


El segon ràpel és de quasi 50 metres per la cara oest.




Via generosament equipada amb parabolts, que si bé en algun tram hi ha roca dolenta, en el conjunt val molt la pena. Possiblement és la via amb menys compromís que puja aquesta agulla. Totalment recomanable.

dissabte, 16 de juliol de 2011

Pico Robiñera (3003 metres)

El Pico Robiñera de 3003 metres, és un dels tres mil petits, però el seu encant rau en la seva ubicació, visió privilegiada sobre; el collado de Añisclo, Punta de las Olas, Pico Añisclo, Mont Perdut i el Cilindre i quan arribes al cim la Munia.

Una altre característica important és el fort pendent que cal superar, amb un recorregut molt curt, guanyem 1.100 metres de desnivell.
Hem sortit del aparcament de Piedramula (1920 m), seguint el Barranc del Clot de los Gabaxos, només començar ens adonem que el temps no està massa segur, la meteo no era bona, deia que estaria nuvolat tot el matí amb pluges a la tarda.



Un cop passem un petit rierol quedem impressionats per la cascada que tenim en front, llàstima que el dia no acompanya per prendre un bany....

Poc a poc anem guanyant alçada per uns camins molt marcats en els prats, malgrat el desnivell que anem guanyant en poc temps, el camí resulta certament agradable.
Hem fet una petita parada per menjar una mica i no anar en dejú i anem pujant en direcció el Collado de las Puertas, aquesta part de l'itinerari és comú amb el de la Munia per aquesta vessant. Quan veiem el Collado de las Puertas, baixem una mica fins el torrent per tornar a remuntar.
Després seguim en direcció a l'Est, fins que ens situem en una forta tartera que seguirem fins arribar en una grimpadeta que ens porta a la cresta.





Un cop a la cresta, ràpidament arribem a un pedró que sembla el cim, però mirant en direcció al nord veurem el cim. Un cop arribats al cim de 3003 metres, podrem veure el a la perfecció el cim de la Munia.


I també el balcó de Pineta , la cara nord del Mont Perdut, La Punta de las Olas, el Pico Añisclo, el Cilindre. Malgrat el dia, ha valgut la pena pujar fins aquí per veure aquesta panoràmica.



El darrer tram de la cresta abans d'arribar al cim.

Contents tots quadre a d'alt del cim.

Els llacs de la Munia des de la mateixa cresta.


Desfent la cresta per anar a cercar la tartera de baixada.

El primer cim de tornada, sembla que el temps vol canviar i haurem de baixar ràpids.

En Marc i la Maria a l'inici de la baixada de la tartera.

En la darrera part del camí, podem veure aquest camp de lliris, no podem retenir-nos d'immortalitzar-los.

Aquest matí, poc ens esperàvem de poder aprofitar el dia com l'hem aprofitar, les expectatives generades s'han cobert sobradament. Malgrat que és un 3.000 modest, no el descarteu, val la pena gaudir de les vistes tan boniques que té.

Està perfectament explicat en diverses guies, no tindreu problemes per trobar informació.

Alerta amb la pista que va des de Chisagües fins a Piedramula, ja que malgrat sembla que és pot fer amb un cotxe normal, en la darrera part està molt trencada, millor anar amb un tot terreny.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Naranjo 2.519 metres - Via Directa hermanos Martínez - 5-7-2011

El Naranjo, el Picu com l'anomenen la gent d'Asturies, és una immensa agulla coneguda per la majoria dels escaladors, sobre les escalades d'aquesta muntanya s'han escrit milers i milers de pagines, per desgracia, no sempre el motiu ha estat una gran ascensió, diversos accidents també l'han ajudat a la seva notorietat.
Aprofitant uns dies de vacances, pocs, però suficients per anar a fer aquesta escalada, ens hem situat a Sotres per pujar per la pista que, fa molts anys, es va construir amb l'idea de pujar fins al Collado Pandébano i després baixar fins a Bulnes, però l'oposició va ser tan forta que tot va quedar a no res, i ara hi tenim un telefèric que puja cada dia un munt de turistes fins el poblet de Bulnes. Bé, nosaltres seguim pujant pel camí que passa per la Majada de Tenerosa capa el refugi J.D.Ubeda.
Les bordes ben conservades de Tenerosa i el refugi del mateix nom, ens fan parar una mica per gaudir del paisatge.
La posta de sol, ens deixa boca badats. La paret Oest canvia totalment el seu color i, malgrat la fresca que fa, ens quedem una estona per veure com l'ombra va guanyant un dia més al sol.


Al voltant del Refugi (1953 metres), també hi deixen acampar al cap vespre, ja que és un Parc Nacional.


Després d'esmorzar comencen les carreres pujant per La Canal de la Celada per anar a la cara sud. Nosaltres també volem pujar per aquesta cara i també estem atents a la gent que va pujant intentant que ens passin els menys possibles. Quan arribes al peu de la Cara Est, ja pots veure on comença la Directa hermanos Martínez, doncs hi ha un grup de militars i dues cordades amb guia que ja ho estan acaparant tot, que hi farem, sembla que fins a la tarda el temps serà bo i encara és molt d'hora.




Això d'estar encordat a peu de via i no poder començar a escalar no ho porto massa bé, però ja ens queda menys, per sort no som els darrers, encara hi ha un munt de cordades que aniran al darrera nostra.


El primer llarg és el més difícil de la via, IV+ per uns, i V per altres, hi ha un tac de fusta nou que assegura el pas més complicat, dona goig veure un bon tac i tan ben posat. Després cal tenir cura, ja que la roca comença a patinar per el munt de cordades que hi han pujat des del 13-8-1944. Sembla estrany, però en la majoria d'agulles la normal ha estat el itinerari que ha portat la primera cordada el cim, en aquest cas, la primera ascensió es va dur a terme 40 anys abans i per la cara nord, 5-8-1904 per la cordada Pedro Pidal i Gregorio Pérez (El Cainejo).
La Ita arribant a la primera reunió, fa una mica de vent fred, sembla que anuncia un canvi de temps.
La cordada que va darrera nostra és d'uns companys de Castelló que vàrem conèixer pel camí de pujada al refugi, ens ho hem passat força bé compartint zones d'escalada de les terres valencianes.






El segon llar és el més bonic, vertical, bona roca, voldries que tota l'escalada fos com aquest llarg.


El tercer llarg puja per un diedre fins just sobre d'un esperó, manté la dificultat de IV, i també és molt "disfruton".


Després venen les dues tirades dels "canalizos", que et preguntes com s'han pogut formar. Si veieu alguna fotografia de la cara sud amb neu ho entendreu. Durant el hivern tot el amfiteatre s'ompla de neu i quan es va desfent va baixant per aquest canalons deixant aquesta obra d'art per gaudir-ne els escaladors. També, quan plou diuen que baixa l'aigua com una riada per aquesta cara.


El cinquè llarg és el més fàcil de l'escalada, el principal perill i la caiguda de pedres de les cordades que van el davant.


Després, ja deixem les cordes i seguim grimpant fins el cim del Naranjo, és una grimpada fàcil, però que cal tenir cura.


El cim, bonic, impressionant, amb molt bona vista, il·lusionats i contents ens fem aquesta fotografia per canviar la del blog.


I després, desgrimpada i 3 ràpels pel mateix costat de la normal. Per cert molt ben instal·lats.



Quan al cel hi ha bassetes a la terra s'hi fan pastetes, sembla que el temps vol canviar, i així serà, doncs al cap d'una hora estàvem envoltats de la boira i no sabíem com havia vingut.




Podeu trobar unes bones ressenyes del Naranjo al Desnivel 132. També, hi ha dues guies. No tindreu problemes per trobar documentació. Val la pena pujar-hi per alguns dies i així fer 3 o 4 vies.