Follow by Email

dissabte, 26 de febrer de 2011

Sant Llorenç de Munt - Paret del Camí dels Monjos - Cinglera de les Onze Hores - Via Punta d'en Clerc. 26-02-2011

La Punta d'en Clerc, va ésser una de les nostres primeres escalades, i en el transcurs d'aquests anys d'escalada l'hem repetit moltíssimes vegades, al principi la fèiem amb artificial i amb tres tirades, però poc a poc la vàrem alliberar i la vàrem començar a fer en dues tirades. Hem tingut ocasió de repetir-la amb molts companys d'escalada, l'hem fet plovent, en solitari, amb molt fred, amb boira (com avui), amb molta calor, al matí abans d'anar a treballar, a la tarde després de treballar, i sempre ens ha agradat. No és una gran via, però no sabem perquè però ens l'estimem i any darrere any, la repetim.
Avui, ens hem llevat amb un dia trist, amb boira a Montserrat i a Sant Llorenç, marxem de casa en direcció a Montserrat, però quan hem vist que no es veia res, hem decidit anar, com no, un cop més a la Punta Clerc. A la Ita, sempre rondina quan li dic d'anar aquesta via, sempre diu lo mateix, amb les vies de bona roca que hi ha hem d'anar a la Clerc...., però al final sempre accepta la proposta.


Quan hem baixat, la boira s'ha aixecat una mica i hem pogut fer la fotografia de rigor, amb la Punta Camp i la Clerc a primer terme.

Realment feia un dia per quedar-se a casa, però hem començat a escalar i a base d'anar-nos bufant els dits hem anat pujant. Malgrat el fred, la humitat, i la boira he pogut forçar-la tota en lliure, menys el pas de sortida.

A la meitat de la segona tirada(3ªoriginal) m'he parat per fer una fotografia a la Ita que m'estava assegurant amb atenció. Actualment la via està equipada amb burils i spits, però les reunions estan una mica justes, penso que algun dia haurem de fer un cop de cap i restaurar-la amb parabols.
A la darrera tirada, la roca canvia i és molt bona, permet forçar-la molt bé en lliure i gaudir d'una bona escalda, vertical i elegant.

La Ita contenta sortint del darrer pas, sap que ha valgut la pena malgrat les condicions climatològiques desfavorables. Un cop més som aquí d'alt, estem contents i ben segur que encara hi tornarem algun cop més.

Via oberta pels escaladors sabadellencs; J.Vidales, E, Mayoral, i R. Vallribera.
Escalada típica de Sant Llorenç del Munt, roca no massa bona a la part baixa i excel·lent a la part alta.
Apa, si encara no l'heu fet, val la pena anar-hi una tarda o algun matí d'aquells que cal tornar ràpid a casa.





dissabte, 19 de febrer de 2011

El Rave - Via Tambors de guerra - 19-02-2011

Avui hem anat a fer el Rave, bé, dit així i a segons a qui li diguis es quedarà amb una cara de moniato. Quan parlem d'un rave pensem amb una hortalissa, doncs ja anem bé, ara doneu-li la volta, la convertiu en una roca, i estareu davant d'una de les agulles més curioses de la Plantació a Montserrat. Si addicionalment teniu curiositat per l'historia de l'escalada, aquesta va ésser ascendida per primer cop el 25-6-1941, per E. Mallafré, C. Romeu, F. Blasi i J. Piqué.
Quan jo vaig començar a escalar a l'any 1969, ja havia sentit explicar com vàrem pujar-hi, i francament m'impressionava tant, que fins hi tot li tenia una mica de respecte.
Avui, hem escollit la Via de Tambors de guerra, perquè va per la cara est, i hem pensat que no faria tant fred.

Ens hem aproximat a la via pel canto contrari, però gràcies aquest error hem pogut fer aquesta fotografia de la via que volíem fer. Les punxades que hem patit, han valgut la pena.


La seva veïna La Campana, és força esvelta i també mereix una visita, però com jo l'havia fet fa molt temps l'hem deixat per un altre dia.

El primer llarg és força senzill, però cal anar en compte, ja que la primera assegurança està a uns 10 metres de terra.


Quan arribo a la primera reunió, i veien com està montada prefereixo empalmar les dues tirades, com són curtes, es pot fer sense problemes, cal tenir cura amb el fregament de les cordes. La superació d'aquest petit extraplom requereix l'utilització d'un estrep.
Són tres passos extraplomats, però després ja canvia i permet progressar més ràpidament. Quan veiem que ja no extraploma podem sortir en lliure sense problemes, la roca és franca i de molt bona qualitat fins que falten 5 metres que ja està més descomposta, però ja no hi ha dificultat.

Des del cim podem veure la Sentinella, per una de les arestes més boniques de Montserrat, val la pena fer la via GEDE, tot un exemple de com s'escalava en aquella època, 1953.

Un cop a d'alt, on només hi ha espai per una persona, ens disposem a baixar d'un munt de bagues, prèviament revisem on estan lligades. Fa temps que no fem ràpels instal·lats a base de pitons vells, sabina filferro, etc...., però no es pot fer d'altra manera, ja que aquí la roca no és prou bona per equipar-ho d'altra forma.

Podem veure a la Ita en el ràpel, on la darrera part és una mica volat.

l'Aproximació la podeu fer pel camí de Sant Jeroni, i un cop passat el mirador, heu de seguir uns 300 metres fins a trobar un collet amb una gran fita, després aneu baixant i ja veureu quan heu de deixar aquest camí per anar a l'esquerra. Per fer la via que hem fet, cal donar-li la volta a tota l'agulla.
Apa, aneu-hi i gaudireu d'una escalada força bonica, amb una agulla plena d'historia. Us recomano, que cerqueu bibliografia, ja que val la pena saber com vàrem pujar els primers escaladors.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Sant Llorenç de Montgai - Esperó Remacha - Cristian Guitiérrez 12-2-2011

Després d'una bona estona esperant que marxés la boira baixa, i que sortís el sol, ens convencem de que si avui volem escalar, ho haurem de fer amb fred i boira. El termòmetre marca 3 graus, i amb aquesta humitat encara dona més sensació de fred. Canviem de plans i anem a repetir la Via Cristian Guitiérrez a l'Esperó Remacha. Sabem, per altres cops que l'hem fet, que la roca és molt bona i l'equipament també.


En el primer llarg, no parem de bufar-nos els dits per veure si els escalfem una mica. No ens reaccionen fins que arribem a la reunió. Aquest llarg que normalment es fa bé, avui ens ha costat una mica més. Realment no veiem altre gent escalant. Uns que estaven aquesta via ja l'han fet i marxen capa casa, però ens animen a seguir escalant.
El segon llarg, té uns passos força finets al sortir de la reunió, ens fan rondinar una mica, però al final surten, després encara que la dificultat es manté, ja és una mica més bo de pressa fins a l'entrada a la reunió. que hi ha un pas una mica "tonto" sinó no vas un xic a l'esquerra.

La Ita, s'ha posat tota la roba que duia i encara té fred, però està atenta assegurant doncs els 10 primers metres d'aquesta tercera tirada són els més difícils, 6ª+, i malgrat el fred em surt força bé, sembla que ja ens anem acostumant.

Per sortir agafem una reunió que està mig arrencada, després cal tibar fort fins a sortir d'aquest tram més dret però amb excel·lent roca i això es nota.
Un cop he sortit i abans d'entrar el tram més fàcil fem aquesta fotografia, després ja no ens veurem fins a d'alt.
Darrere reunió amb l'aigua al fons, no cal que us digui que és molt còmoda aquesta reunió.
La Ita plegant la corda amb l'autocaravana al fons, són les 3 de la tarda i encara no ha marxat la boira.

Just quan arribem a l'autocaravana, surt el sol, ara ja és massa tard i no podem fer altra cosa que gaudir del paisatge.
La ressenya la trobareu a la Guia Lleida Climbs o al Bar del poble de Sant Llorenç, de fet no té massa problema és la que va més a la dreta.
Apa a escalar que el mon s'acaba.

diumenge, 6 de febrer de 2011

El Gorro Frigi - Via Badalona - 06-02-2011

Fa dies que no actualitzem el blog, no hem deixat d'escalar, ho hem fet en escalada esportiva i no penjem les fotos d'aquest tipus d'escalada. Ens agrada més compartir les escalades de més d'un llarg. També, han estat dies que hem aprofitat per anar corre per les muntanyes properes a casa i anar agafant fondo.
Ahir, vàrem decidir pujar a la Mola corrent, per anar cada un al seu ritme, vàrem sortir de dos llocs diferents, la Ita del dipòsit i jo des de la Torre de l'Àngel. Vàrem escollir bé el dia, i ens ho vàrem passar molt bé, però a la baixada la Ita es va torçar el peu i avui encara li feia una mica de mal. S'ha quedat a casa reposant, segurament que la setmana vinent ja podrà tornar a sortir.
He quedat amb el Xavier, i no ens volíem complicar massa el dia, li he proposat d'anar a la Badalona del Gorro Frigi, i li ha semblat bé, fa molts anys que no la fa, a igual que jo.
Ahir, a la tarda, vaig tornar a mirar el llibre que em va regalar el meu amic Rafel; Les Pyrénées en faces de Laurent Lafforgue, (un gran llibre que no ha de faltar a cap muntanyenc/escalador que li agradi el Pirineu), i vaig veure la ressenya de la Badalona amb unes fotografies molt maques, i vaig pensar estaria bé repetir-la, bé doncs ja hi som.




En el primer llarg, no hi toca el sol en aquesta època, però no fa molt fred i ho fem sense problemes. Em costa recordar exactament per on anava la via, fa molts anys i hem fet moltes escalades, però sé exactament on és la primera reunió, entre mig de dues balmes petites i que s'anava en diagonal. Trobo les 2 assegurances, suficients per aquest llarg que no és difícil, podem reforçar-ho amb un pont de roca i un alien vermell.

En Xavier es troba força bé de la lesió de la seva espatlla i va pujant molt bé, sense problemes, només diu que nota que fa molt temps que no escala.
La Badalona és una d'aquelles vies que són una clàssica dels Gorros i de Montserrat, però que ha quedat en segon terme a mida que s'han obert altres vies molt millor equipades. És un gran llàstima, ja que és francament disfrutona, sense cap compromís especial, i et fa pensar mentrestant vas pujant cercant l'itinerari, ja que les assegurances allarguen més que les vies veïnes. Resulta estrany que la repeteixin més els estrangers que nosaltres.
Des de la primera reunió podem veure el Trencabarrals imponent sota mateix del camí que va a Sant Jeroni.


La segona i la tercera tirada les ajuntem i fem reunió sobre mateix de la gran llastre, fa 40 anys, ja dèiem que un dia cauria i sembla que encara està prou forta, jo per si a cas, ni la toco. En Xavier si posa sobra sense cap mena de problema, i s'estalvia un passet una mica difícil. Els dos llargs junts són més disfrutons, i et permeten gaudir molt més d'aquesta bona roca. Les assegurances són de color vermell i va bé per conèixer les reunions i estar segur que estàs fent la via correcte.
La quarta i la cinquena també les ajuntem amb un sol llarg, va molt bé això de portar cordes llargues, abans això no ho podíem fer. En la quarta tirada hi ha el pas més compromès de la via, Vé, es tracta de passar una doble balma, entrant de dreta a esquerra, aquest pas està molt ben assegurat. La propera reunió la fem al forat característic.
Després hem sortit per la Via del Carles, ja que una va molt al costat de l'altra i és difícil de separar.

En Xavier amb el Trecabarrals a darrera, les vistes que podem gaudir des d'aquí, són impressionants. Avui,a igual que ahir, el dia és molt clar i la visibilitat és de molts quilòmetres, podem veure molt bé el Montseny, la Tossa, el Puigmal, el Pedraforca, etc...
Però, lo que més ens impressiona és la vista sobre el Cavall Bernat, que queda retallada sobre els cims del Pirineu.

Ha estat una bona escalada, divertida, bonica, sense masses dificultats però que cal vigilar, ens ho hem passat molt bé. Si encara no l'heu feta, val molt la pena.
Gorro Frigi: 1141 metres.
Primera Ascensió: juny 1956 per J.Casas, A. Muñoz i J. Estrada.
Dificultat màxima: Vé.
Podeu trobar la ressenya en el blog de l'escalatroncs.
Apa, a escalar que el mon s'acaba!!!