Follow by Email

dissabte, 27 de novembre de 2010

Paret de la Codolosa - Via l'aví trepador - 27-11--2010

Avui la nit ha estat freda i per postres a primera hora ha plogut, no sabem que fer, finalment optem per anar a Collbató, portem l'equipament per vies curtes, però també portem les altres cordes. Acordem que quan arribem decidirem on anem.
Ja hi som, hem arribat a Collbató, aparquem al carrer dels graus, ja que més amunt posen multes sense compassió. Ara toca decidir i pensem que encara que repetim un cop més alguna via millor anar a la Paret de la Codolosa.
Quan arribem a peu de via, ja trobem dues cordades, ens decidim per l'Aví trepador, ja que el Miquel no la feta.
Encara fa força fred, no fa vent, i fa solet, no sabem quina roba posar-nos, però mentre estem aquí sembla que la temperatura va pujant.

Comencem, la roca no està freda i això ens deixar gaudir molt més de l'escalada

El primer llarg és molt maco, està ben equipat i només té un passet per entrar a la reunió. Podeu veure en Manel muntant la reunió.
El segon llarg té un passos drets fins arribar a uns pitons i sortir d'una llastra per la dreta, la resta sense complicacions fins a la reunió.
En Miquel està animat i decideix fer la tercera tirada, la roca és sensacional, i el dia es manté molt bo. Cap dels tres ens ho pensàvem que faria una matí tan bo.
Quan arriba la Ita, muntem els ràpels i capa casa a dinar.
Escalada bonica: dificultat .
Està ben equipada i es pot baixar amb una sola corda de 60 metres amb tres ràpels. Si vas en dues cordes de 60 metres, podeu fer un ràpel de 30 metres fins la darrera reunió i un altre de 60 fins baix.
Trobareu la ressenya a la guia de Montserrat Sud.
Apa, a escalar que el mon s'acaba!!





diumenge, 21 de novembre de 2010

Miranda de Can Jorba - Via Gloria - 21-11-2010

Avui ens hem aixecat amb un dia fred, vent, núvols, sol, el home del temps ens ha dit que a migdia començaria a ploure, ens ho creiem i escollim fer la Via Gloria de la Miranda de Can Jorba. Jo l'havia fet juts quan la van obrir amb el Xavi, en tenia un bon record, penso que pot ser una bona via per anar amb el Miquel i la Ita que no l'han fet. Si el temps canvia, sempre podrem baixar. Així que una mica encongits pel fred ens plantem a Can Jorba. Sembla que tothom ha pensat lo mateix, l'aparcament està ple de gom a gom.


Aquesta construcció sempre m'ha deixat intrigat, no estic convençut de que sigui una capella, la porta és molt petita, a voltes penso que potser és un graner, o rebost, bé, de totes maneres és molt bonica i sempre m'agrada parar una mica a mirar-la.

El primer llarg és el més interessant, el pas de l'entrada, la verticalitat, la bona roca, sempre ens deixerà un bon regust. En Miquel arribant a la primera reunió.

La Ita al mateix lloc, com podeu veure s'ha acabat allò d'escalar amb màniga curta i malles curtes, anem força abrigats.
El segon llarg és manté encara una mica dret, està ben equipat, només cal reforçar amb alguna savina o amb algun alien.
En Miquel arribant a la reunió, encara ens toca el sol, però no massa lluny, ja podem veure algunes boires que ens anuncien un canvi de temps.
El tercer llarg és el més fàcil, però també té el seu encant al no estar sobre-equipat.
El temps ja ha canviat, la roca està freda doncs aquí encara no hi ha tocat al sol. Aquesta tirada també és molt bonica i disfrutona, bona roca i ben equipada.

La Ita assegurant, atenta com sempre, i donant ànims per veure si podem acabar ràpids

La Ita sortint del darrer llarg, l'estem esperant per llançar les cordes ràpid avall i començar a rapelar.
Via ideal per un matí d'hivern, o una tarda d'estiu, segur que podrem gaudir d'una bona escalada.
Dificultat màxima: V+
Material: Bagues per les sabines i algun alien.
Baixada: podeu baixar per la mateixa via en 3 ràpels; 20, 30, 55 metres. Cal anar en compte en el primer ràpel, ja que té tendència anar a la canal.
La ressenya no us costarà massa trobar-la, hi ha varis blogs on estan publicades.
Apa, a escalar que el mon s'acaba

diumenge, 14 de novembre de 2010

L'Aresta dels Cavalls- Sant Llorenç - 13-11-2010

L'Aresta dels Cavalls és una via plena de records; el primer cop que la vaig fer, tenia una mica més de 15 anys, començava a escalar i en Xixo Aspachs mi va portar. Vaig quedar parat de com pujava, sorprès per la llargària de la via. En aquella època sentia admiració pels més grans i que feia temps que escalàvem. Recordo que anàvem amb cletes, ara, em costa de creure com pujàvem sense gaires assegurances.
Després al cap d'uns anys, la tarda abans de marxar a fer la mili, hi vaig tornar anar amb la Ita, va ésser una d'aquelles tardes que et queden per sempre.
Una altra vegada hi vàrem tornar amb l'Olga, la meva filla, no tenia més de 7 anys, però pujava per tot arreu amb una tremenda facilitat. Va ésser una tarda de molt vent i, un cop a dalt, estàvem gairebé estirats a terra. Només la seguretat que donen els pares, la va mantenir serena i contenta.
Avui, hi hem anat per recordar aquests dies passats, i hem vist que la via l'han reequipat, posant moltes més assegurances de les que hi havia, penso que s'ha perdut tot el sentit de l'aventura en aquesta via, però que hi farem, segurament la farà molta més gent, però no aprendran a posar assegurances, ni escollir les presses que són més bones, i tampoc valoraran la valentia d'aquells escaladors que en 30-05-1937 van obrir-la sense gaire be cap assegurança. En Joan Rof, Miquel Carbonell i Santiago Sabatés del Centre Excursionista Sabadell varen ser els escultors d'aquesta obra, ara està millor equipada, però ja no serà mai més igual...
Sortim el collet del Cavall Bernat i veiem El Faraó, La Punta Camarasa, La Punta Serreta i al final el nostre objectiu L'Aresta del Cavalls, el vent és fort, però no massa fred, pensem si hem escollit bé, però seguim mirant aquest fabulós paisatge.
Des del Bolet dels Cavalls, podem veure plenament l'itinerari de l'Aresta, es veu esvelta, i retallada en cel blau. A vegades pensem que aquesta passió per la muntanya ens ho fa veure tot més bonic de lo que és. Però, també pensem que el dia que no sigui així, és que haurà canviat tot molt i ja no serem nosaltres mateixos.
Ja hi som, ja estem fent la primera tirada, ara, per on l'han equipat,té un passet per entrar a la reunió. Abans evitàvem aquest pas més dret, per l'esquerra i entrant directes a la reunió. No era fàcil, però la qualitat de la roca no et donava la confiança, per fer-ho per aquest cantó. Només de segon haviem entrat per aquí. Aquest pas és el més bonic de la primera tirada.
Ara hi ha dues reunions, una amb parabols i una altra amb espits, estan a tocar. La via original anava per la reunió dels parabols on està instal·lada la Ita. Sobre la reunió veureu un parabolt, però la via no va per aquí, cal fer un flanqueig a la dreta i pujar fins a trobar el primer espit.
El segon llarg no era el més difícil, però com es feia sense cap assegurança era el més complicat, i calia anar tranquil, seleccionant la roca fins que poc a poc perdia verticalitat i arribaves en un replà còmode. Era un moment de satisfacció ja que havies superat un tram arriscat.
Podem veure la Ita entrant a la 2ª reunió.
El tercer llarg és el més fàcil i només hi ha un pas una mica dret per entrar la reunió, per sort en aquest tram d'entrada a la reunió, la roca és més bona.
La quarta tirada és la més difícil, abans estava equipada amb algun pitó, i una bona savina, després ja sortides a un tram de més bona roca i encara que vertical ja arribaves a dalt d'aquest tram.
Amb el nou equipament, el darrer llarg es va directe, abans calia anar a l'esquerra i pujar entre les dues roques. Realment ha quedat més elegant sortir per aquí. Un cop a dalt, ens parem a veure la bona vista que hi ha sobre Montserrat, i el Pirineu més llunyà, però ràpidament i una mica emprenyats pel fort vent iniciem el ràpel.
La Ita es para un moment per fer una auto-fotogràfia mentre baixa pel ràpel, la veritat és que valia la pena parar a fer-la.
Després aprofitem per pujar a dalt de la Mola per esperar a veure la posta de sol. Les llums són impressionants, ens agradaria poder fer fotografies de tot per poder compartir aquesta visió, però això és impossible i intentem memoritzar-ho per poder recordar-ho en altres moments.
Una visió sobre el Montcau amb les darreres llums del vespre. Els tons rosats i blaus li donen una gran bellesa al moment.
Després de la posta de sol, i quan ja sembla negre nit, podem veure Montserrat retallat amb les darreres llums del dia. Avui ens tocarà baixar fosc, però haurà valgut la pena.
La nota discordant del dia, ha estat veure com han marcat amb pintura verda, una gran part del camí. No estem segurs, però per la freqüència de les senyals semblen d'una cursa. No podem entendre com en un parc natural es permet fer això, és una vergonya. Els responsables del Parc, haurien de cercar els autors i per tal de que els hi posin una multa i els hi facin netejar.
Aquest fet ens ha amargat una tarda preciosa. Ben segur que ningú hi farà res.
Malgrat la bona roca i el reequipament val la pena gaudir d'una escalada de les més elegants del Parc de Sant Llorenç.
Trobareu la ressenya en el llibre d'en Josep Barbera i Suquè, Sant Llorenç Pam a Pam, però no cal patir, és impossible perdés.
Apa, a escalar que el mon s'acaba

diumenge, 7 de novembre de 2010

LA TROMPA DE L'ELEFANT - VIA BOY-ROCA - 6-11-2010

La tardor també ha arribat a Montserrat, ara estem en aquella època, on els arbres es transformen per donar el seu màxim color al paisatge. Les llums són més clares, però a la vegada els contrastos són més pronunciats. Hem deixat la calor per entrar en aquells dies un xics més frescos i també molt més agradables. Ara Montserrat està preciós i no podem deixar-lo de gaudir, és una oportunitat que no la podem deixar passar.
Pujar a Trinitats, en un dia clar i que la boira acaba just al Monestir, on les ombres de les agulles com la Mòmia es projecten sobre el mar de núvols. Saber-ho apreciar ens fa sentir una persones privilegiades, són emocions que ens fan sentir molt feliços.

Avui hem escollit la Via Boy-Roca de la Trompa de l'Elefant, una via que l'havíem fet varies vegades, però ara feia tant temps, que no ens recordàvem dels passos tan bonics que té.
Aquesta és una de aquelles vies cinc estrelles, que cap escalador montserratí pot deixar de fer. La bellesa de l'itinerari, la qualitat de la roca, el marc que l'envolta, són característiques que justifiquen sobradament que ens hi deixem caure un matí.
Podem començar des de diferents llocs; des de la canal de la dreta, o des del punt més baix. Nosaltres hem començat del punt més baix, la primera part supera una rampa sense massa dificultat, que podrem equipar amb algun alien i algun marlet. Poc abans d'arribar a la reunió trobarem un bon parabolt que ens assegura els tres metres que manquen fins a la mateixa.
Començant des de baix, aquest llarg té just 60 metres.
El segon llarg, un xic més difícil IV+, va per la dreta del fil de l'aresta, amb una roca meravellosa, i amb dues assegurances que ens ajuden a gaudir al màxim. Tens la sensació que no cal corre, al més important és progressar per aquest paradís, si vas massa ràpid, sembla que s'acabarà massa aviat.

El tercer llarg, ha evolucionat amb el temps, hem passat d'un llarg de Vé A1, a un llarg de 6ª+, on si no vols forçar ho podràs fer amb Aº, sense problemes. Aquí és veu com s'ha de restaurar una via, s'han canviat els burils per parabols, s'han tallat bé els vells i també s'han tapat molt bé els forats. Realment cal felicitar als artistes que han fet aquesta restauració.

La Ita està instal·lada còmodament en la 3ª reunió. Abans era una reunió d'estreps, ara simplement és una reunió penjada, amb molt bona vista.

Des de la quarta reunió veiem impressionats la bellesa que ens envolta, la Mòmia plenament retallada en el mar de núvols que poc a poc es va desfent, però que encara cobreix plenament la vall del riu Llobregat.

Arribant a la quarta reunió, aquesta tirada que està equipada amb tres o quatre assegurances, segueix amb la mateixa tònica que les altres, bona roca, una dificultat moderada i a gaudir que són quatre dies.

La Ita fent el darrer llarg, ara ja sentim l'olor del cim, tenim sensacions estranyes; estem contents perquè hem pogut gaudir d'aquesta via, però a la vegada estem tristos per que ja s'acaba.

Des de la darrera reunió, podem veure el Pirineu com està lluint el sol, les boires que encara estan lluitant amb el sol per que no les desfaci, lluita que avui tenen perduda.
Nosaltres pleguem les cordes, arreglem el material i tornem capa casa molt contents i satisfets.
Si encara no l'heu fet, no us espereu més, i si fa temps que la vareu fer, val la pena repetir-la.
Podeu trobar la ressenya a la següent adreça del blog de l'escalatroncs:http://escalatroncs.files.wordpress.com/2010/08/boyroca.jpg
A escalar que el mon s'acaba!!!!

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Riglos - Mallo Frechin - La "nueva" José Antonio Sanz - 17-11-2010

Riglos sempre ha estat un dels llocs que més ens ha agradat escalar, per la verticalitat de les seves parets, les seves panxes, el seu conglomerat, el fet que sempre fas un cim, els seus voltors, la bellesa del seu poble, i per moltes raons més, que ben segur podríem escriure un bon article.

El Mallo Frechin sempre ha estat un mallo una mica desprestigiat pels escaladors, les vies que hi havien obertes, tenien molt mala fama per la seva roca, però des de fa un temps, és va obrir una via nova, que en part passa per sobre de l'anterior José Antonio Sanz, amb un equipament excel·lent i amb una roca és força bona. Segons diu el Desnivel, sembla que no està massa clar qui va fer aquesta restauració o aquesta nova via, però sembla que hi ha acord en posar-li "La nueva José Antonio Sanz". Aquest bon equipament ha fet que actualment sigui un dels mallos que es repeteix més cada setmana. Si voleu no fer cua, cal matinar una mica més que les altres cordades.

Si disposeu de una xic de temps val la pena que us arribeu al centre d'observació que hi ha sobre mateix del poble, des d'on podreu fer una bona fotografia de totes les parets i gaudir d'una explicació sobre les aus que us ajudarà a distingir-les i entendre millor la seva forma de viure.


Com hem arribat els primers no tenim problemes de cordades que van per davant nostre, i tampoc, de caiguda de pedres, però fa un vent molt fort i les temperatures han baixat, per tant, anem més abrigats del que estàvem acostumats fins ara.
El Mallo Frechin és un mirador dels escaladors que fan les vies de la Visera, si mireu a l'aresta de La Visera, veureu una cordada a La Mosquitos que estan a la reunió que hi ha sobre una gran pedra anomenada el "Trono".

Totes les tirades tenen varies panxes que haurem superar gràcies a les bones presses que anirem trobant, molts cops dubtarem de que ens puguin aguantar, però poc a poc anirem agafant confiança i podrem gaudir d'aquests passos tan impressionants.

Les tirades d'aquesta via no són massa llargues i com estàn molt ben equipades, cal tenir cura a l'hora de passar la corda per evitar el fregadís. Important portar bagues llargues.
Tot i que els voltors han abandonat tots els nius que hi ha a La Visera, encara els hi agrada parar per descansar dels grans vols que fan per tots els mallos, avui tots plens d'escaladors, ja que s'estan fent la majoria de les vies.

Passem per la reunió de l'antiga via José Antonio Sanz, on podrem veure una de les pes que es feien servir en aquella època.
Poc a poc anem guanyant alçada i des d'aquí, per sota del Rafel, podem veure una altra cordada que està fent una de les vies de La Visera. Francament impressiona.

Quan veiem pujar aquesta cordada, ens quedem francament meravellats per l'elegància i per la rapidesa que progressant per aquesta via de força dificultat.


Ja un cop acabat la via, cal pujar un xic més per un esperó de IIº grau, des d'on podrem veure aquesta impressionant vista del Mallo Fire, on hi ha una cordada que està pujant a la Punta Mallafrè.

Satisfets, ja pleguem el material i ja estem fent plans per fer una altra via que hem vist. Aquesta puja en aquest mateix mallo i és diu "Curruclillo", ara ja només ens falta trobar la ressenya.
Aquesta és una via per iniciar-se a l'escalda a Riglos, ja que el seu equipament permet mirar-se amb detall tots els passos i sempre hi ha el recurs del fer Aº si algun pas no surt. També us permetrà acostumar-vos a la roca i a les seves panxes.
Trobareu la ressenya als Desnivel 287, la descripció no està massa bé, però només cal seguir les xapes, segur que no us perdéreu.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

11-10-2010 Excursió a La Mola

La Mola cim imponent sobre tots els pobles i ciutats del vallés; Castellar, Sabadell, Terrassa, Matadepera, .... i que hem aprés estimar per la seva bellesa, també ha fet créixer la tradició de l'excursionisme en els pobles i ciutats que l'envolten. En el nostre cas, ens vàrem iniciar a l'excursionisme, a l'espeleologia, a l'escalada en aquest massís, i també a les caminades familiars i d'amics. Ha estat un element clau en els entraments necessaris per les expedicions, també hem aprés a progressar en l'escalada i per què no, a entendre i estimar a la muntanya. Molts han estat els caps de setmana que el temps insegur ens ha portat a fer una pujada ràpida a La Mola.



Avui ha estat un d'aquells dies que no vols quedar-te a casa, però la incertesa del temps, ens fa pensar en una excursió a La Mola. No ens ha costat gaire de decidir-nos, en un tres i no res, ja ho teníem tot preparat, de fet, no necessitem gran cosa. La Mola és bonica encara que hi plogui, nevi o faci un bon sol, cada lloc té el seu encant. Ara és una època, que al bon observador, ja pot veure com els arbres van canviant, la tardor sembla que comenci a fer-se notar. Ben segur que amb 15 dies o un mes, encara es notarà molt més, però aquest canvi incipient és molt atraient d'observar.


La boira li dona un encant màgic, sembla que a voltes no ens la deixi veure, però després i gràcies a la mica de vent de bufa, la podem tornar observar. El camí dels Monjos és un bon lloc per pujar-hi. Aquest cop al ser pont, no hi trobem tanta gent com un cap de setmana, i ens permet gaudir d'una certa tranquil·litat.


Tot el camí té uns llocs on parar-se i poder gaudir del nostre entorn, a voltes una mica trist, quan veus que amb els anys s'ha anat poblant cada cop més i els camps i els boscos han anat desapareixen. Tot i així, segueix sent molt interessant Quan el dia és prou net , poder observar les vistes a Montserrat, Montseny, i els principals cims del Pirineu ja justifica aconseguir el cim.


Avui, no podrem gaudir de les vistes, però si que podem veure com una boira fantasmagòrica envolta aquest monestir, tot té el seu encant, només hem de tenir la sensibilitat necessària per saber-la apreciar.


La roca d'aquest massís té un atractiu especial, hi ha molt racons per on hem passat múltiples vegades, però sempre n'hi ha un quens crida l'atenció, aquesta combinació de roca i el ciment natural que configura el conglomerat és una mostra més de la natura que els escaladors sabem apreciar molt.


Els temps torna amenaçar pluja, i per tant, tornem capa casa, amb uns nous records d'aquest massís. Esperem tornar-hi molts cops per gaudir de noves sensacions.